Ahir vaig sortir d’una xerrada que va durar 90 minuts. Durant aquell moment, vaig deixar el mòbil a la motxilla. Vaig poder concentrar-me en el discurs i obtenir les meves pròpies reflexions inclús connectar-me amb allò que sentia.
El meu estat d’ànim va canviar en aquells 90 minuts. Em sentia contenta i amb energia.
Al sortir, em vaig pujar al cotxe i, per costum suposo, vaig mirar el mòbil. Al Whatsapp hi tenia converses en tres grups i dues privades. Vaig posar en marxa el cotxe i en uns dos minuts, vaig parar al proper semàfor. Llavors, em vaig ado- nar que l’alegria i l’energia que sentia feia uns instants, havien desaparegut I s’havien convertit en agobio. La meva respiració estava tallada, l’espai entre les celles tens i el meu cul apretat. Com podia ser? Tan sols havien passat 5 minuts des de que vaig sortir de la xerarda.
En aquell temps, havia estat “en contacte” virtualment amb unes vint-i-vuit per- sones. Vint-i-una d’elles formaven part d’un grup de Whatsapp que directament no vaig gravar conscientment cap informació. Que no ho hagués fet conscient, no vol dir que no hagués anat a parar a algun lloc. Del gruo de cinc persones, es parlava d’una quedada a la que no assistiré i això em va aliviar al no haver-ho d’atendre, no m’exigia tanta atenció i de les dues converses privades, amb vaig quedar amb temes per resoldre que havia postposat sense adonar-me’n de l’an- sietat que em generava.
És clar que en una situació natural podria haver-me trobat amb estímuls que em treiessin d’on estava. És clar que l’ambient ens condiciona i està viu, però tant?! En aquell nivell? Em puc trobar una persona pel carrer a la que dedi- car un temps. Però vint-i-vuit en dos minuts?
No pretenc fer una crítica de les tecnologies, només vull expressar que m’afecta i, el pitjor de tot, que sovint no sóc ni conscient. Em genera ansietat i estrés. Em fa estar en un estat d’hipervigilància permanent en el que “haig” d’atendre les cites, assumptes, gestionar els conflictes; a un ritme impossible i molta, moltíssima pressió.
Ha arribat un punt que miro el mòbil per a “netejar-lo”, només puc “respirar tranquil·la” quan no hi ha cap simbolet de notificacions en vermell. I això passa constantment.
En aquest mateix moment, mentre escric això, quan he mirat el Whatsapp per contar les persones del grups, he vist que un amic meu m’havia contestat a un missatge, doncs sento la pressió al pit, és com una crida. Em plantejo no mi- rar el mòbil durant una estona sabent que aquell missatge i altres tants s’aniran acumulant i sento ansietat.No em permet estar al món real i em fa por, molta por.
Fins ara, no m’havia adonat que estic enganxada. El més preocupoant és que hi ha milions de persones en la mateixa situació que jo o inclús pitjor. Jo només sóc usuària del mail, Whatsapp i Youtube esporàdicament. No utilitzo Facebook ni Twiter ni Instagram, ni enciendo la tele. I quan estic amb el meu fil, treballant o dormint poso el mòbil en mode avió. I si estic conversant amb alguna persona, no atenc el mòbil.
Jo pensava que ho portava bé, que no depenia del Smartphone i, la meva sorpresa ha estat adonar-me’n de la ceguera que tenia i del perjudici que m’està causant.
He fet el “Camino de Santiago” varies vegades (unes 5 etapes cada cop) i he sentit els beneficis. I no només jo, segur que alguns/es el coneixeu també o algú us ho ha explicat algun cop.
Com és possible?Caminar durant 20 o 30 km amb una motxilla de 7kg a l’esquena, és esgotador per algú desentrenat (com la majoria que anem o hem anat). En canvi, no conec a ningú que no hagi tingut una sensació de benestar que varia entre molt agradable i transformadora.
Intueixo que el secret està en varis elements: la natura, el moviment corporal i el ritme real,…
Vaig a explicar això darrer. El mitjà de transport són els peus. El paisatge I tot el que va aconteixent va com a molt a vuit quilòmetres l’hora. A aquell ritme, em dóna temps a assimilar els núbols, els arbres, el so dels ocells, les piles de palla, l’olor de l’aire, les fletxes grogues, els batecs del meu cor, les cames cansades, puc parlar amb el meu company i reflexionar sobre el que hem parlat i sobre allò que he sentit.
No passen poques persones, són cent-mil l’any! No passen poques coses, en absolut. Només que ens dóna temps a assimilar, a digerir.
Crec que a la ciutat, connectades a l’Smartphone; vivim les persones atenent assumptes a un ritme descabellat, indigest per al nostre sistema digestiu, perceptiu, inmunològic i nerviós.
Podria ser que d’aquí a algunes generacions, la humanitat ens adaptem a això i naixem amb un sistema diferent, que encaixi millor però en aquest moment, com a mí- nim pel meu organisme, us puc assegurar que és incopatible. Em sento permanentment cansada, adolorida, agobiada i, el pitjor de tot, amb tasques constants I sense el permís de descansar.
Acompanyo a persones a que siguin més lliures i s’estimin millor.
Psicòloga, terapeuta Gestalt i corporal.